Salut Mental Sabadell

Comunicats

La mort de l'Antonio Aroca
Manifest de Salut Mental Sabadell (17-5-2007)
Ningú és responsable? Article d'opinió al Diari de Sabadell (12-5-2007)
Entrevista al seu germà. Diari de Sabadell (11-5-2007)

El germà de l'Antonio Aroca, amb una foto de l'Antonio

Manifest de Salut Mental Sabadell amb motiu de la Roda de la Pau (17-5-2007)

No a la mort violenta d’Antonio Aroca, 33 anys, nascut a Sabadell i abatut pels trets de la policia autonòmica el 4 de maig a Malgrat

Els aquí presents manifestem:

El noste condol i suport incondicional a la seva família i amics i volem compartir amb ells la tristesa i la impotència que aquesta situació ens provoca.

L’Antonio Aroca no era cap delinqüent, ni criminal, ni gandul, era una persona afectada d’una greu malatia mental que el turmentava a ell i als seus familiars des de feia 14 anys i que es va iniciar quan es va llicenciar de la guerra de Bòsnia amb un historial psiquiàtric esquitxat de forats negres que reclamen responsabilitats a més d’una autoritat político-sanitària.

Estem convençuts que amb una correcta atenció mèdica, personalitzada i integral, amb la farmacologia i les terapies adequades, no s’hauria produït aquest desenllaç. L’Antonio ha estat un de tants ciutadans amb malaltia mental, a qui en vida se li han negat drets bàsics perquè no podia defensar-se, i “els seus” tampoc no sabien com fer-ho. Li ha faltat auxili a la seva salut malmesa. I al final, també se li ha negat una mort digna.

Les informacions i declaracions oficials aparegudes a diferents mitjans de comunicació no reflecteixen la realitat dels fets ocorrreguts, centrant la informació a la població, una vegada més, en la suposada actitud violenta de la persona malata i desviant així l’atenció de la ciutadania envers les causes, circumstàncies i negligències que han portat a aquest desenllaç. Això reforça l’estigmatització ja existent i que pesa damunt les persones malates i les seves famílies.

Ningú es pot quedar tranquil després del que ha passat i per tal que no es torni a repetir,

Demanem:

L’elaboració d’un informe urgent, independent de les parts implicades, que valori les actuacions dels serveis sanitaris i de les forces de seguretat i que permeti treure les conclusions adients.

El reconeixement públic per part de l’administració competent en que es determinin les respoonsabilitats de totes les parts implicades.

La dotació de recursos sanitaris suficients pels casos d’urgències que permitin evitar situacions com la viscuda.

La formació adequada i preparació específica del cossos de seguretat perquè puguin fer una contenció sense violència

Esperem que la mort de l’Antonio Aroca s’acalareixi degudament i marqui un punt d’inflexió en el suport i reconeixement dels drets de les persones afectades per malaltia mental i les seves famílies.

Ningú és responsable? Article d'opinió al Diari de Sabadell (12-5-2007)
Salut Mental Sabadell vol respondre a les declaracions del conseller d’Interior, Joan Saura, en relació al malaurat cas d’Antonio Aroca (D.E.P.), originari de Sabadell, abatut i mort a trets —7 trets— pel mosso d’Esquadra Nº10.636 ó 9, al crit de «Foc creuat! Foc creuat!», emès pel caporal del comandament en presència dels familiars i veïns, en la matinada de dimecres 2 de maig, a Malgrat de Mar.

Senyor conseller!! L ’Antonio Aroca (que en pau descansi) no es mereixia aquest final al que va arribar per culpa d’un seguit d’errades i negligències del model d’atenció sociosanitària a la Salut Mental. Malgrat l’estigmatització i les insinuacions que han intentat atribuir-li en els “mitjans” aquests darrers dies per justificar l’injustificable, l’Antonio Aroca no era cap delinqüent, ni criminal, ni gandul, era una persona afectada d’una greu malaltia mental que el turmentava a ell i als seus familiars des de feia 14 anys i que es va iniciar quan es va llicenciar de la guerra de Bòsnia amb un historial psiquiàtric esquitxat de forats negres que reclamen responsabilitats a més d’una autoritat político-sanitària.

Amb una correcta atenció personalitzada integral amb la farmacologia i les teràpies adequades no s’hauria produït aquest desenllaç.

L’Antonio ha estat un de tants ciutadans amb malaltia mental a qui en vida se li han negat drets bàsics perquè no podia defensar-se i els seus tampoc no sabien com fer-ho. I al final també se li ha negat una mort digna.

A viscut els últims temps de la seva curta vida «mort de por», com ho demostren les paraules d’algú que el coneixia molt bé i al que li confiava els seus temors, com per exemple, el fet d’agafar-li la maneta a una veïneta petita i anar-li repetint: —Ai! «neneta», que al final encara no hem deixaran viure per veure’t créixer!..... Malauradament devia tenir una bona raó.

Amenaçat
El cert és que se sentia amenaçat i perseguit, i això explica la seva reacció. I de fet, ell no ha mort ningú. Més que mai necessitava protecció, teràpia i atenció, i res d’això ha tingut l’Antonio. Li ha faltat auxili a la seva salut malmesa.

Un seguit de desencerts acaba amb la vida d’una persona. «Ningú és responsable». Vostè tampoc, senyor conseller d’Interior.

Vostè, Sr. Saura, és el responsable de la preparació i formació dels Mossos d’Esquadra per exercir tasques tan delicades com protegir els més febles i desvalguts dels ciutadans: els malalts mentals.

Vostè diu que s’ha actuat d’acord amb el protocol d’Urgències Psiquiàtriques (P.U.S.), i no és del tot exacte.

Aquest protocol diu que quan l’estat del pacient provoca una alteració greu de l’ordre públic o un delicte s’aplicaran «les tècniques policials més adequades». L’Antonio no havia provocat la alarma social ni havia comès cap delicte que justifiqués aquesta actuació. Si l’Antonio s’havia amagat al bosc i després dins del cotxe era perquè se sentia perseguit i acorralat. Fins allà van anar a buscar-lo.

Les informacions i declaracions oficials aparegudes als diferents mitjans de comunicació no reflecteixen la realitat dels fets ocorreguts, centrant l’atenció una vegada més, en la suposada actitud de la persona malalta per desviar l’atenció de la població de les causes, circumstàncies i negligències que han portat a aquest desenllaç. Això reforça la discriminació ja existent que tan mal fa a les persones malaltes i les seves famílies.

Volem expressar el nostre condol i suport incondicional a la seva família i amics, i compartir amb ells la tristesa i la ràbia que aquesta situació ens provoca.

Esperem que la mort de l’Antonio Aroca s’aclareixi degudament i marqui un punt d’inflexió en el suport i reconeixement dels drets de les persones afectades per malaltia mental i les seves famílies.

Entrevista al seu germà. Diari de Sabadell (11-5-2007)

El enfermo mental al que los Mossos d’Esquadra cosieron a balazos el pasado día 3 en Malgrat era de Sabadell. Lo enterraron este miércoles en el cementerio de la ciudad. El hermano mayor del fallecido, mecánico industrial y vecino de Sant Julià, Miguel Angel Aroca Carretero, 36, explica así los hechos.

—¿Qué pasó el 3 de mayo a las 10 de la noche en Malgrat?
—Que mi hermano, que tiene el carnet retirado, quería conducir. Y mi padre, para evitarlo, llamó a la policía.

—¿Fueron rápidamente?
—Llegaron con una ambulancia, hablaron con él y él se puso nervioso y se escapó al bosque.

—¿Qué hizo la policía?
—Marcharon, pero dejando un coche patrulla de retén. Mi hermano vuelve a las 5 de la madrugada, entra en casa, los Mossos le ven, piden refuerzos y vuelven dos ambulancias y una quincena de Mossos, ahora ya con chalecos antibala.

—¿Qué hizo Antonio?
—Se asustó claro. Cuando ve toda esa gente acordonando la casa y vestidos de antidisturbios él se asusta. Salió de casa con el perro y un pico en la mano y se los encontró a todos allí, rodeándole.

—¿Y su padre?
—El se quedó en la puerta y se ofreció a la policía para reducirlo con buenas palabras.

—¿Que respondieron los Mossos?
—Que se mantuviera al margen. Y aunque estaba a 20 metros de mi hermano, cuando empezaron a sonar tiros la primera bala se la lleva él. Mi padre no falleció de milagro. Pero se le ha incrustado la bala en el sacro y no la pueden quitar.

—¿Qué hizo su hermano con el pico?
—Según mi padre nada. En ningún momento llegó siquiera a levantarlo.

—Dicen los Mossos que amenazó a un agente con el pico.
—A mi no me consta, pero aunque así fuera, disparando a las piernas ya inmovilizas al agresor.

—¿No fue «uso proporcional de la fuerza»?
—En absoluto. El cabo gritó «¡Fuego Cruzado!» y a mi hermano le metieron siete balas en el cuerpo. Fueron a por él.

—¿Qué hizo su madre?
—Salió corriendo, se encontró a mi padre en el suelo en un charco de sangre, preguntó a los Mossos donde estaba su hijo y le dejaron «a tierra». Ni se imagino que estaba muerto hasta que vio el cadáver.

—En el tanatorio Sabadell se opinaba que «fue un asesinato».
—Claro. Ni estaba delinquiendo en ese momento ni se le acusaba de delinquir. Sólo se avisó a la policía para que no cogiera el coche. Podían haber esperado a que se metiera en cama para llevárselo.

—¿Había estado en prisión?
—Sí, tres semanas antes estuvo ocho días en prisión. Y de allí ya salio fatal.

—¿De qué se le acusaba?
—De nada. También lo había pedido mi padre en prevención. Pero ya le imputaron un homicidio porque le metieron en una rueda de reconocimiento. Afortunadamente no le reconocieron.

—¿Por qué vivían en Malgrat si son de Sabadell?
—Para atender mejor a Antonio y alejarlo un poco de este ambiente en que ya era demasiado conocido incluso por la policía. Cuando Antonio tenía un brote, se ponía agresivo.

—¿Tenía antencedentes?
—Pero no por delincuente sinó por brotes. Cuando no tomaba la medicación, se ponía agresivo con la gente y, sobre todo, con la policía.

—¿Y si se tomaba la medicación?
—Ningún problema. Tuvo varios trabajos, el último de conductor de trailer. Ruta internacional.

—¿Sin problemas?
—Ningún trabajo le duraba mucho porque al final siempre dejaba de tomarse la medicación. Engañaba al médico, a mi madre y a él mismo. Pero por lo demás...

—¿...qué?
—Que era el mejor de los cuatro hermanos. El que tenía más capacidad de trabajo, más inteligencia y más sensibilidad. Dibujaba muy bien y tocaba la flauta travesera estupendamente.

—¿Su relación con la policía ya era difícil de antes?
—Sí, él a la policía ya le tenía ira... mucho miedo.

—¿Hasta qué punto han fallado los servicios sociosanitarios de Catalunya?
—Totalmente. Dos días antes él se personó voluntariamente al Hospital de Mataró para que le reconocieran e ingresaran. Le reconoció la psiquiatra y lo mandó de vuelta a casa.

—¿Como estáis vosotros?
—La familia destrozada. Mi padre, aparte de tener la vejiga destrozada, se siente culpable por haber sido él quien avisó a la policía.

—¿Y su madre?
—Puede imagíneselo. Ha pedido asistencia psiquiatra a la Seguridad Social y le han dado hora para dentro de seis meses.

Todo falla

Legionario en Bosnia
Antes de hacer la mili mi hermano nunca había dado señales de esquizofrenia. Pero después de andar bajo las bombas y ver como morían compañeros, volvió con miedo y la enfermedad», dice Miguel A. Aroca.
Para la Associació de Salut Mental de Sabadell el incidente de Malgrat se hubiera podido evitar si Antonio Aroca hubiera recibido la prestación social que le correspondía: «Su indigno final es la consecuencia de una serie de errores y negligencias sociosanitarias», aseguran.