principal | qui som | què fem | documents | agenda | contacte

"Un ingrés psiquiàtric és una privació de llibertat"

---

Sílvia Ventura. Magistrada del jutjat 40, especialitzat en internaments psiquiàtrics
Entrevistada per Xavier Bertral. Avui, 21-10-2008

On és la diferència entre un ingrés hospitalari per una apendicitis i un ingrés psiquiàtric, que fa necessari que intervingui un jutge?
El jutge intervé perquè se suposa que aquella persona no té consciència plena de la seva situació, no pren la decisió d'internar-se perquè no se sent malalt, o perquè sabent-ho, no vol fer-ho. Llavors, des del 1983 es va donar al jutge aquesta funció de decidir els ingressos psiquiàtrics. És una privació de llibertat, tancar una persona contra la seva voluntat. Però l'atenció d'aquest malalt correspon a l'àmbit sanitari.

Als jutjats hi arriba més la necessitat de les famílies de resoldre un problema o la conveniència d'atenció terapèutica del pacient?
La família pateix la malaltia mental i a vegades arriba a un punt que ja no pot més. Hi ha estudis que indiquen que un 22% dels ingressos com a malalts aguts no caldrien, però es fa necessari per al descans de la família. També és veritat que si hi ha diferències en qualsevol forma de convivència es pot donar el cas que una persona sigui el malalt oficial i l'altra no tingui el títol...

La família i l'entorn, fins a quin punt tenen dret a protegir-se davant d'una situació incòmoda o fins i tot violenta, segons la patologia?
Parlem de la protecció preventiva davant d'un possible malfactor? Els delictes greus comesos per malalts aguts estan molt per sota del deu per cent. No es pot treure de context. El tema s'ha de situar en el terreny de la sanitat. Davant d'una situació de trastorn psíquic per una intoxicació o per la causa que sigui, a banda del jutge o la policia, qualsevol metge, i no cal que sigui un psiquiatre, pot fer que aquesta persona passi a urgència psiquiàtrica.

Sovint les famílies no saben què fer, o es tracta de malalts que estan sols o aïllats dels seus familiars.
El problema és el model sanitari. S'haurien d'esmerçar molts més diners en assistència i potser no tants en fàrmacs. És un tòpic, però potser hauríem de mirar els països nòrdics pel que fa a l'atenció dels malalts crònics, per als quals tenen pisos tutelats, perquè no poden viure sols, però que els caps de setmana poden anar amb la família com persones normals. S'ha de pensar en els més febles.

Per què la reflexió sobre la situació de l'assistència a la salut mental [Els bojos a Catalunya 1850-2000, Edicions 62] la fa un jutge i no un psiquiatre com a persona especialitzada?

Jo ho he fet perquè he viscut versions d'un diagnòstic o d'un altre, davant el mateix cas, perquè a vegades no tinc gaire clara la necessitat d'un ingrés. Hi ha persones molt estigmatitzades que entren en una marginació clara i he tingut la curiositat de veure quina és la història dels que no tenen història. Parlem del parent pobre de la medicina.

Com pot prendre decisions en matèria de vigilància psiquiàtrica quan parteix de la base que és una especialitat molt subjectiva, tant del pacient i de l'entorn com del metge que el tracta?
Doncs sent conscient d'això. Deixant-se assessorar per un metge forense que treballa al jutjat, tenint també clar que té la seva pròpia visió de les coses. I després, tenint en compte que es tracta de la llibertat d'aquesta persona i també de la seva integritat física. Si una persona rep una citació al jutjat per sotmetre's a una avaluació, ha de tenir garanties que realment se'l mira i es pren una decisió el màxim d'acurada.

Vostè esmenta situacions en què la psiquiatria s'ha utilitzat com a instrument de repressió política i casos en què ha justificat privacions de llibertat per a fins il·lícits. És més difícil que passin avui situacions com aquestes?
És més difícil, malgrat que descric una situació viscuda. En un jutjat on vaig treballar em va trucar un advocat molt important per demanar l'ingrés psiquiàtric per a una dona molt deprimida, dient que estava molt malament i volia separar-se. Resulta que el marit posava molts impediments a la separació i aprofitant l'internament podia aconseguir incapacitar-la. Però no es pot generalitzar aquesta situació.

Com veu l'assistència psiquiàtrica a Catalunya? Hi ha algun barem?
No hi ha un barem general. D'entrada perquè la sanitat catalana segueix comprant serveis d'assistència. Hi ha un mínim de qualitat, però depèn de cada centre, de la perspectiva amb què es treballa, de com ho veu qui ho dirigeix i, sobretot, del pressupost i de la població que s'atén, perquè no és el mateix demanar una hora de psiquiatre a Barcelona que a una zona no metropolitana. Com a observadora, penso que és més de gestió que de perspectiva. Aquesta societat és poc procliu a reflexionar-hi. Com a exemple, estem en plena campanya electoral, qui fa d'aquest tema una veritable preocupació?

Veu necessari fer algun canvi?
L'únic tractament que es dóna és el farmacològic, i es tracta de fàrmacs molt potents. També s'utilitza la contenció mecànica. No dic que no hi hagi circumstàncies que ho facin necessari, però crec que el tractament psicoterapèutic és fonamental. Hi ha molts malalts que només volen parlar i parlar. Alguns metges no escolten els malalts. Els centres de salut mental encara avui estan col·lapsats o no hi ha prou places per a assistència ambulatòria. Això sí que ho canviaria avui mateix.

El personal judicial té les eines i la formació adequada per tractar aquestes situacions?
Cal una formació i una especialització, perquè l'atenció psiquiàtrica és un món aliè. De moment, la formació ens la donem solets. És una de les mancances que hem reivindicat.