principal | qui som | què fem | documents | agenda | contacte

La veu de les dones en una salut mental invisible. Taula rodona

Organitzada per Salut Mental Sabadell. Casal Pere Quart, 22-3-2007 Amb la participació de: Sílvia Ventura, magistrada, Montserrat Puig, presidenta de l'Associació de Dones periodistes, Carme Garcia, política, Marina Foret, presidenta de l'Associació TLP (Transtorn de la Personalitat), Roser Pérez Simó, presidenta de l'AEN-secció catalana (Associació Espanyola de Neurologia), Trini Pérez, treballadora Social SMS (Salut Mental Sabadell), Teresa Marfull, gerent de la FECAFAMM, Anna López, de l’associació TDAH (Trastorn de Dèficit, Atenció i Hiperactivitat) i Gràcia Ferrer, psiquiatra. Va fer de presentadora Hermínia Corbacho, presidenta de SMS, i Anna M. Montseny, assessora de SMS, va moderar la taula.

Durant el desenvolupament de la taula rodona es va voler fer visible el paper de les dones en la cura de les persones amb malaltia mental, donant a conèixer el protagonisme i els diferents àmbits des dels que intervenen, fent així palesa la seva aportació i el seu esforç, tan poc coneguts, i reconeguts, pel conjunt de la societat.

Aquest fet ja és poc present en el moment de legislar i definir polítiques que tinguin en compte els drets de tots els ciutadans. Això és així perquè molts dels malalts no tenen veu, i són majoritàriament dones les que en tenen cura, de manera abnegada i silenciosa, sense cap mena de reconeixement social, i de vegades ni tan sols familiar.

Les ponents representants de les associacions de malalts van transmetre el procés que seguien les mares, dones, filles, o veïnes d’aquestes persones:

Primer, la constatació de la diferència i la sensació de desconcert.

Després la recerca d’informació i ajuda professional, junt amb la tristesa i la ràbia, a continuació, al constatar els pocs recursos existents per a donar resposta a la situació a la que s'han d'enfrontar.

Al voltant, la incomprensió social, la indiferència, augmentant les dificultats, una realitat que reclama un treball d’informació global, per una banda a la societat en general, per l'altra a l’entorn familiar concret dels afectats, de cara a facilitar la comprensió i l'acceptació de la situació. Una càrrega suportada majoritàriament per dones; per exemple, a l'Associació Salut Mental Sabadell, el 80% de persones associades són dones.

Al llarg de les diferents intervencions es va fer palesa la dificultat per obtenir informació sobre aquelles malalties que fan que hi hagi persones “especials” i que, per desconeixement, són mirades amb recel  pel conjunt de la societat. Es va insistir en la necessitat d’associar-se, informar-se, i seguir planejant-se des de les associacions objectius concrets, però uns objectius realistes amb la situació concreta en cada cas.

Des de l'experiència del treball diari amb les famílies i les persones malaltes, es va comentar el patiment que aquesta situació representa per a les dones, un patiment i una càrrega que les supera, però que no obstant no els impedeix demostrar una gran fortalesa  i buscar informació i recursos per tal de millorar el benestar de la persona malalta. Es van comentar també aquells casos especials en què la dona cuidadora alhora ella mateixa també és malalta, o aquells altres en què la persona malalta és la que precisament aporta els recursos materials a la unitat familiar, posant en relleu que llavors el patiment i l'angoixa de les persones involucrades encara és més gran

Des de la perspectiva psiquiàtrica, es va comentar que la manca de valor que tradicionalment s’atribueix a la feina de la dona els causa sentiments negatius que no tan sols poden afectar el seu estat d’ànim si no que també es poden manifestar com a malalties del cos.

Es va exposar també que en els diagnòstics no s'inclou el context, no figura la part sana (entorn i família), cosa que no ajuda ni a la  persona malalta ni a la família a comprendre la situació. També es va comentar que cal agrair a les mares que, amb la seva capacitat d'empatitzar i cuidar de l’altre, rescaten aspectes sans dels seus fills o filles i els ajuden així a desenvolupar recursos biològics i psicològics que d'altra manera quedarien ocults.

Des de l’àmbit del periodisme, es va comentar que la salut mental és una gran desconeguda en els mitjans de comunicació, que ofereixen la visió del tema segons el seu punt de vista no sempre ben informat i que hi ha una tendència mundial al tractament de qualsevol notícia des del sensacionalisme i l’espectacle. I que cal per tant que  les associacions es converteixin en font d’informació real i rigorosa i evitar que es relacioni la malaltia mental amb la violència.

En l'àmbit de la política, es va posar en relleu que les dones cada vegada tenen més protagonisme, per exemple ja representen el 37%  al Congrés dels Diputats i això implica una nova sensibilitat. No obstant, el tema de Salut Mental està traspassat a les Comunitats Autònomes, i en aquest moment està a l’agenda a rel de la demanda manifestada per part dels sectors associatiu, econòmic i polític, de forma que la psiquiatria finalment arribarà als ambulatoris.

Des de la magistratura es va posar de manifest la relació entre malaltia mental, pobresa i marginació, cosa que comporta invisibilitat  i no tenir poder de  decisió. És va fer referència a la vinculació històrica entre les persones dependent i les dones, posant d'exemple el fet que a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, anys enrere, es deia que “les dones eren les que tenien cura dels nens i dels bojos”. Aquesta invisibilitat i discriminació segueix present encara avui dia. Per part del poder judicial hi ha una manca d'atenció i dedicació a les necessitats de la malaltia mental, no dedicant els recursos, de temps i persones, per a gestionar, quan cal i amb les necessàries garanties, els internaments psiquiàtrics.

Per part de els Associacions, tot i conèixer els diferents nivells d’invisibilitat de totes les persones implicades, i el sentiment d’impotència que això comporta, es va concloure que cal seguir fent-se visibles i fer totes les accions necessàries per tal de garantir els drets i el benestar de totes les persones afectades i del seu entorn familiar, com s’ha posat de manifest amb la Llei de Dependència.